Joves.tv, “L’anglès a les aules”

3,2,1 comencem!

A ritme de la mítica cançó “Wannabe” de les Spice Girls comença la secció del tema del dia: “L’anglès a les aules”.

Haguès tingut el mateix èxit aquest HIT si els joves haguèssin entès la seva entradeta? (I’ll tell you what I want, what I really, really want, so tell me what you want, what you really, really want…) 

Com aquesta, hi ha moltes cançons en anglès que no tenen una lletra gaire treballada, però en canvi, la melodia sona bé i ja agrada. A partir d’aquest punt divertit, amb el Jorge confessant-se seguidor de les noies picants i l’Anna explicant les seves ballaruques als passadissos de l’escola, comença: el Tema del Dia.

Al twitter, seguidors de la compte oficial del programa (@JovesTV) i des de les nostres respectives comptes personals (@c_chinchilla) comentaven les seves sensacions vers la pregunta clau que vam llençar hores abans de l’inici del programa: “Quin nivell d’anglès tenen els joves catalans?”

Voleu sentir el programa i saber que en pensen els joves sobre el seu nivell d’anglès? Doncs a partir del minut 28, feu click al PodCast i compartiu una estona amb nosaltres.

Recordeu: dimecres (alternats) a les 21h (89.3FM) Joves.tv a Mataró Ràdio.

Joves.tv , toquem totes les cordes

Una sintonia a ritme de rumba anuncia l’inici del programa, Joves.tv (@jovestv) a Mataró Ràdio.     El Jorge s’encarrega de la conducció del programa i dona pas a l’INFOjove, a l’entrevista de la setmana, el TEMA del dia i a l’Agenda. Tot de temàtica comarcal i amb vinculació directa als joves maresmencs. Però no s’acaba aquí, Joves.tv té una pàgina web que recull tota la informació de les activitats que aquesta iniciativa del Consell de Joventut de l’Ajuntament de Mataró duu a terme arreu de la comarca desde fa ja sis anys.

                                                                         Comencem!

M’arriba un e-mail de l’Òscar, amic i soci de l’Eloi i el Joan, de la productora Clack, i m’enceta la proposta de col·laborar amb el programa de ràdio de Joves.tv Quina bona notícia! Arribo a la redacció amb l’@annagumart , després d’un bon cafè que en Xandri ens havia posat al Públic (local de Mataró, vinculat a la productora Clack, ja ho diuen que tot queda a casa ) disposada a conèixer més sobre el programa. L’Anna, també vinculada en diverses plataformes d’àmbit periodístic juvenil digital, i jo, vam trobar un ambient de caliu a la redacció que encomanava les ganes de fer feina.

I com ens costa poc a nosaltres possar-nos-hi, en mitja horeta ja teniem preparada la secció del TEMA del dia amb les últimes declaracions d’Alex Salmond, primer ministre escocès, sobre el referèndum d’independència i la proposta d’eixamplar l’edat de vot fins als 16 anys.

3,2,1, a l’aire! 

El Jorge ens dona pas i després d’introduir la notícia i fer cinc cèntims sobre la història de la independència escocesa, l’Anna i jo vam intercanviar les nostres opinions vers la possibilitat de dotar de dret a vot als joves majors de 16 anys.

Incongruències en els afers legislatius de diversos països ens donàven molt de si per a parlar de les llacunes legals que amparen a joves compresos entre els 13 i els 18 anys. Curiós, al nostre entendre, que joves amb 13 anys puguin mantenir relacions sexuals consentides, però que no puguin entrar a pàgines de contingut sexual a internet. És a dir, poden practicar-ho però no consumir-ho de manera indirecta per internet. Entre d’altres puntualitzacions com ara que els joves amb 16 anys puguin treballar, i per tant cotitzar, però no puguin votar i per tant, escollir, als representats que hauràn de gestionar els impostos que ells també paguen. Una altra manera de fer-los mers espectadors (ep! però contribuidors) de la gestió administrativa dels seus propis impostos, però sense deixar-los-hi ni dir una sola paraula. Ho trobeu just? O com pot ser que una noia amb 16 anys pugui ser jutjada legalment amb el Codi Penal a la mà, i per tant pugui entrar a la pressó però alhora no pugui decidir per ella mateixa si vol o no avortar i per tant, necessiti l’aprovació dels seus pares. Són qüestions que, més enllà d’estar d’acord o no amb el consum de la pornografia o de l’avortament, ens duen a pensar que la llei té als joves d’entre 13 i 18 anys una mica dubtosos, si més no.

Us interessa escoltar el programa? Us deixo el Podcast tot seguit (min 22) per a que pogueu gaudir de la inesperada, però productiva, tarda radiofònica.

PodCast Joves.tv (25 gener 2012)

Col·laboració bimensual

A partir d’aquest mes de gener, l’Anna i jo anirem fent col·laboracions amb el programa de Joves.tv de manera bimensual, tractant temàtica política en relació als joves de la comarca. Sintonitza’ns a 89.3FM o a Joves.tv

Xarxes socials

Pàgina web: www.joves.tv  // Telèfon en antena: 93.536.13.13 //  Twitter: @jovestv   //                         E-mail: joves@joves.tv // Messenger:  joves_joves.tv@hotmail.com  //                                                 Facebook: https://www.facebook.com/Joves.tv

Articles relacionats:

Programa del #VeusenOff de Llums ràdio Produccions S.L. sobre el conflicte Grec i Yorgos Papandreu 

Pensar en GRAN

Fa ja uns mesos, entrevistava a un diputat del Parlament de Catalunya, i em comentava que a vegades les millors idees són les més simples. Deia “Llibertat és només una paraula, no? Però si et pregunto una sola cosa que voldries ser, em diries que ser lliure. Què simple i complex a la vegada!” 

I si la llibertat és la màxima expressió de felicitat per a qualsevol ésser humà? Tots estem sotmesos en la mesura del nostre context a lligams que ens fan una mica menys lliures en proporció a la quantitat d’aquests mateixos. Cert, oi? L’error és que moltes vegades pensem que és una qüestió inevitable i que per determinisme categòric restem obligats a respondre davant de les mostres de supressió que vivim a diari. És només quan veien programes on hi surten persones que han deixat l’empresa i la vida d’empresari i tot el que això comporta, i han marxat a unes illes perdudes en mig de la mar a cultivar cocos i a navegar amb barqueta dia i nit, que pensem que amb els temps que corren el més sensat seria deixar els bàrtols i la paradeta muntada i marxar a corre cuita cap a un paradís a les antípodes.

Avui llegia “El Efecto Actitud” de Victor Kuppers  (ISBN: 978-84-8330-391-7) a la pàgina 57 d’aquest mateix, unes línies que m’han fet reflexionar sobre la felicitat i la llibertat, ja que per a qualsevol persona que cregui realment en la democràcia de ben segur que no pot desvincular ambdós mots. Aquells que són lliures poden ser feliços, i són feliços aquells qui són lliures. Però lliures en què? Quin significat té llibertat en una democràcia? Per a molts teòrics, la llibertat en termes democràtics, significa llibertat d’expressió i per tant, tenir dret a uns mitjans no sotmesos a cap color polític. També llibertat a l’hora d’escollir, que jo crec fermament que és la raó de ser de l’ésser humà, el fet que pugui escollir el seu esdevenir diari, més enllà del que el destí li depari per qüestions d’ADN i de herència genètica.

El que deia Victor Kuppers al capítol tercer (repeteixo, pàgina 57) sobre la felicitat és una cosa que m’ha deixat ben meravellada, no per què em vingués de noves, sinó per què ho crec de manera quasibé cega: “Totes les persones lluitem cada dia per a ser una mica més felices. Aquest és un objectiu compartit. En el que podem no estar d’acord, òbviament, és en el significat que té per a cadascú de nosaltres ser FELIÇ. Però, indubtablement, l’èxit és ser feliç.”

M’atreviré a fer una sentència: Qui digui el contrari a les paraules citades aquí, no sap què diu.

Acabo el primer text de l’any citant a Ralph Waldo Emerson, escriptor, poeta i filòsof americà, en la seva percepció del que per a ell significava aconseguir l’èxit:

“Reír mucho y a menudo; ganarse el respeto de las personas inteligentes y el aprecio de los niños; merecer el elogio de los críticos sinceros y mostrarse tolerante con las traiciones de los falsos amigos; saber apreciar la belleza y hallar lo mejor en el prójimo; dejar un mundo algo mejor de lo que lo encontramos, bien sea por medio de un hijo o de un rincón de jardín; saber que una vida ha alentado más libremente gracias a la nuestra: eso es haber triunfado.”

Durant el 2012, de la mateixa manera que he fet sempre, seguiré perseguint la meva definició personal de què significa per a mi Llibertat i Felicitat. Com a mínim, que no em treguin aquest dret, el dret a decidir per mi mateixa, què vull fer i a on vull arribar.

Per que al cap i a la fi, només depén d’un mateix fer-ho o no. Per que el efecto actitud obre més portes de les que ens pensem, i per què pensar en GRAN no està prohibit (de moment). 

El drac de Confuci i Lao Tzu

<< Sé cómo logran volar los pájaros, nadar los peces y correr los animales. Pero el corredor puede ser atrapado, el nadador, pescado y el pájaro, abatido por una flecha. Ahora bien, también existe el DRAGÓN: no sé cómo cabalga sobre el viento a través de las nubes para ascender al cielo. Hoy he visto a Lao Tzu, y sólo me cabe compararlo con el dragón. >> Confucio

En la mitología china (igual que en otras culturas), el dragón es el más poderoso de todos los animales. Pero a diferencia de la imagen que se tiene en Occidente de los dragones como monstruos que escupen fuego y a los que deben dar muerte valerosos caballeros para salvar a hermosas princesas, los dragones chinos son seres benévolos. Igual que el Tao, son libres e indefinidos.

Igual que el viento, no se pueden atrapar ni domar. Son criaturas impresionantes y admirables que generalmente no verás de carne y hueso, sino idealizadas en la imaginación. Son divinos, como los ángeles, y a veces desempeñan la función de protectores.
¿Recuerdas la canción “Puff the Magic Dragon” de Peter, Paul and Mary? Puff era un simpático dragón, compañero de juegos de Jackie, el niño de la canción. Pero al crecer, Jackie pierde la inocencia y reprime la imaginación, y por lo tanto ya no puede jugar con Puff. Éste es un cuento esencialmente taoísta. Si tienes el coraje suficiente para recuperar la inocencia y dejar volar la imaginación, también tú tendrás al dragón como amigo.

(El podel del TAO, Lou Marinoff,  ISBN 978-84-666-4132-6, Ediciones B, P-27)

Manuel Fuentes va poder entrevistar al catedrátic de Filosofia, Lou Marinoff, durant la seva última estada a Espanya, el passat mes de novembre. Entre els seus llibres: Más Platón y menos Prozac, Pregunta a Platón, El ABC de la felicidad, i el seu últm llibre El poder del TAO, que fa uns dies ha caigut a les meves mans, i estic llegint així com ja vaig fer amb Más Platón y menos Prozac.

Arran d’haver-me regalat l’últim llibre, aquesta mateixa persona m’ha regalat també el Tao Te Ching, llibre original de Lao Tzu, (480-221 a.C.). M’esperen dies de lectura.

Us deixo l’entrevista de CatRadio amb Manuel Fuentes i Lou Marinoff. 

80 anys de vot femení a Espanya

Llestos són els assessors del ja Presidente d’Espanya, Mariano Rajoy, quan el feien parlar de la niña durant la campanya electoral del 2008. A data d’avui, és per aquests petits detalls que la premsa frisa per tal de tenir titular que publicar a primera plana. Són els valors i els principis de qualsevol campanya i programa electoral: la igualtat de gènere i la capacitat de prometre un futur millor per a les filles de l’electorat.

Un futur millor, però i quin passat han viscut les nostres besàvies? Quan va costar a la meva besàvia poder gaudir d’igualtat d’oportunitats al costat dels seus coetanis? No m’ho imagino, ja que avui en dia encara em trobo amb aquella diputada al Parlament de Catalunya que m’explica que ha començat a escriure en un diari que es podria titular “El llibre lila d’ella mateixa” totes les vegades que els homes de l’hemicicle li fan un comentari groller pel fet de ser dona.

La dona

Els moviments feministes van començar arreu del món el s.XIX. Els filòsofs il·lustrats del s.XVIII però, ja es qüestionaven temàtica d’igualtat dels sexes, com ara la naturalesa i el paper de la dona en la societat.

Durant la Revolució Francesa es van escoltar les primeres veus femenines que dins els ambients cultes i literaris van ser totalment ofegades. Algun exemple, Olympia de Gouges, que va ser executada el 1793 per realista.

Mentre a diferents països europeus i als Estats Units donaven les batalles sufragistes per acabades, el feminisme espanyol ni tant sols olorava les primeres fornades. Perquè? El retard de la industrialització de la societat espanyola que vivia immersa en una economia agrària i tradicional no va ajudar en absolut, ja que aquesta restava aliena a la necessitat de millorar en termes educatius i de capacitació professional de la dona que el capitalisme l’hi exigia. I la difícil implantació entre els espanyols de les doctrines liberals totalment divergents per al conservadorisme catòlic i les forces absolutistes que en ell es fonamentaven. També les tensions polítiques i socials  a Espanya, van impedir que les feministes de diferents opinions poguessin trobar bases en comú. I segurament el feminisme espanyol va restar sempre sota condemna de les disputes entre dreta i esquerra.

El vot femení

Però la història ens ha donat gairebé sempre aquells noms que han perdurat any rere any, que fan que ens sentim orgullosos (orgulloses en aquest cas) dels fets que aquestes persones van provocar en el passat. Aquest passat 1 d’octubre de 2011, va fer 80 anys de l’aprovació del sufragi femení dins l’Estat Espanyol.

Si ens endinsem una mica al 1931, les Corts espanyoles dubtaven en si el paper de la dona podia posar en perill la República ja que aquesta podia restar influenciada directament per la sagristia i el confessionari, ja que aquestes havien restat a la seva mercè durant dècades.

Des d’aquest dubte, dues de les tres dones que eren presents amb escó dins la cambra, Clara Campoamor i Victoria Kent van ser les encarregades de enfrontar-se efusivament en el debat del si i del no. Una Clara del Partit Radical, (partit republicà, liberal, laic i democràtic) però que inclús s’oposava als pensaments de la seva cúpula, ja que aquests defensaven que la dona no estava preparada ni capacitada intel·lectualment per a exercir el dret a vot. En aquells moments, l’esquerra mateix restava dividida ja que desconfiava del dubte que els ocupava referent a la dona. Una Victoria del Partit Radical Socialista que defensava inclús per acreditar millor el seu argument que si les dones fossin obreres i universitàries (en la seva majoria o totalitat) hagués demanat també el si davant les Corts, però que al no ser així no li quedava més remei que reconèixer que el sexe femení tenia la lacra de la desconeixença i per tant, no podien permetre deixar-la optar al dret de vot.

Aquí podreu trobar el discurs que Clara Campoamor  va exposar davant  les Corts. També us cito uns versos del seu llibre, “El voto femenino y yo”: (…)Resolved lo que queráis, pero afrontando la responsabilidad de dar entrada a esa mitad de género humano en política, para que la política sea cosa de dos, porque solo hay una cosa que hace un sexo solo: alumbrar; las demás las hacemos todos en común, y no podéis venir aquí vosotros a legislar , a votar impuestos, a dictar deberes, a legislar sobre la raza humana, sobre la mujer y sobre el hijo, aislados, fuera de nosotras. (“El voto femenino y yo”. Editorial Horas. Madrid, 2006, p. 107)

Roberto Novoa Santos, de la Federación Republicana Gallega, preguntava si de veritat creien els diputats que les dones eren “organismes igualment capacitats” i apostaven també per limitar el seu dret a ser escollida.

El seu temor era que la República es convertís en “un Estat conservador teocràtic”, convençut de que “a la dona no la domina la reflexió i l’esperit crític, la dona es deixa portar sempre per l’emoció”.

Vaig veure una pel·lícula no fa pas gaire, en la qual una executiva dels nostres dies explicava que en el moment que una dona intenta agafar el rol d’un home aquesta, inevitablement, ho perd tot. Ja que deixa de ser una dona per a ser un home. Però que si s’adapta la personalitat de la dona als afers tradicionalment reconeguts al sexe masculí segurament era la via per tal d’aconseguir que la tradició deixés lloc a l’obvietat de la realitat: i és que la dona capacitada intel·lectualment i educada sota les mateixes premisses que els homes, està igualment preparada per tal d’assolir i d’exercir els mateixos èxits.

El fet que Clara Campoamor i Victora Kent estiguessin oposades davant la cambra va suposar la burla de molts. Azaña qualificava la sessió de “divertida”. Informaciones (1 d’octubre de 1931) publicava només dues dones a la cambra i ni per casualitat estan d’acord. La Voz (2 d’octubre de 1931) deia mig en broma mig en serio Què passaria si fossin 50?

Mentre Kent defensava que no era el moment, com una convergent que diu “ara no toca”, Campoamor defensava que les dones ja havien demostrat el sentit de la responsabilitat social, que l’índex d’analfabets era major en els home que en les dones i que si desesperançaven a la dona en l’època de la República, aquestes caurien en la trampa de creure que la Dictadura i el comunisme eren el seu bri de llum. Quan l’article 34- que establia l’equiparació de drets electorals per als ciutadans d’un i altre sexe majors de 23 anys- va ser aprovat per 161 vots a favor i 121 en contra, es va produir un clamor.

Les primeres dones en votar en tot l’estat espanyol, varen ser les de Canet de Mar, lloc d’on en sóc veïna. Hi ha una placa a la Plaça del Mercat que hi posa:” L’edificació i el lloc d’aquesta Plaça Mercat foren decidits per consulta popular, celebrada el 16 d’Abril de 1933. En aquell plebiscit, les canetenques foren les primeres dones de l’Estat espanyol que exerciren el dret a vot femení. L’obra és de l’arquitecte Pere Domenech Roura i el promotor fou l’alcalde Josep Fors Vidal.”

En tot cas, les tesis sufragistes es van anotar un triomf esperançador a Espanya. En període republicà, la dona va aconseguir la concessió del vot i es va aprovar també el divorci. Però van ser tant efímers com un sospir. La Guerra Civil i el nou Estat imposat després de la victoria de les forces franquistes l’1 d’abril del 1939 ajornarien tot allò aconseguit. No va ser fins després d’aquest llarg parentèsi de 40 anys que les dones no van tornar a aconseguir el que va significar la conquesta del vot al 1931.

Una dona, la meva besàvia, que va viure a Canet de Mar, a Catalunya i a Espanya durant unes dates històriques que van escriure l’esdevenir de la dona catalana d’avui en dia: una segona República Espanyola,el final d’una Segona Guerra Mundial, una Guerra Civil, una dictadura, una Transició i l’inici de la democràcia de la qual avui gaudim encara la meva àvia, la meva mare i jo, tres generacions més que avui brindem pels 80 anys del vot femení a Espanya.

Seminari CatDem: Fundacions polítiques europees: actors claus en la promoció de la democràcia?

El passat mes de setembre vaig ser a Brussel·les, aprofitant uns dies de visita al Parlament Europeu i a la Comissió Europea, i la capital europea en sí. De la mà d’AEGEE, vaig poder compartir hemicicle dins el Parlament mateix amb joves de diferents organitzacions com ara ESN, IFLRY, NCYOG, EURODESCK, EYCE, debatint sobre si el voluntariat dins les organitzacions polítiques juvenils podia garantir el futur de la democràcia europea. No és d’extranyar doncs, que en el moment que vaig veure que la Fundació CatDem organitzava un seminari amb el títol: Fundacions polítiques europees: actors claus en la promoció de la democràcia?, m’hi apuntés de seguida. Va ser dimecres passat a la Seu del Parlament i la Comissió Europea a Barcelona.

 

De la mà de Marc Guerrero (@marc_guerrero), vicepresident de l’European Liberal and Democrat Party (ELDR Party) com a moderador de la primera sessió, vam poder escoltar primer de tot al director de la Fundació CatDem, Agustí Colomines (@agusticolomines) i tot seguit als ponents de les diferents fundacions europees: Henrik Back Mortensen, Danish Institute for Parties and Democracy – DIPD (Dinamarca), Paul Speller, Westminster Foundation for Democracy programme – LibDem (Regne Unit) i Sam van der Staak, International Institute for Democracy and Electoral Assistance – IDEA (Països Baixos).

Val a dir, que de la mateixa manera que en el seu moment a Brussel·les vaig trobar a faltar la presència de partits polítics juvenils per tal de debatre amb ells allà mateix la qüestió, aquesta era una oportunitat per tal de conèixer un altre tipus d’actors claus en la promoció de la democràcia europea: les fundacions polítiques europees.

L’intervenció del senyor Colomines va ser un breu resum del què ens esperàvem trobar tot seguit.

Apuntava que el rol de les fundacions polítiques respecte a nosaltres mateixos per tal de preservar la democràcia és important no només a altres zones del món com ara el Sud, sinó aquí mateix, al nostre costat: tenim llocs com Grècia, Portugal o Espanya mateix que fa uns 40 anys que viuen sota democràcia. Aleshores, eren països dominats per dictadures que ara, un cop desaparegudes han d’aprendre a enfortir les democràcies que imperen els seus territoris, per tal de garantir el seu funcionament i el benestar de les societats. Després de la caiguda del mur de Berlín el 1989, els països soviètics fa uns 20 anys que tenen també aquestes democràcies al seu abast. Per tant ens trobem en un moment que la implantació de la democràcia i el seu correcte funcionament no és un problema focalitzat tant sols al món àrab com molts han comés l’error de creure durant els últims mesos parlant de la primavera àrab com el sorgiment de noves democràcies. El problema és inclús més global, a Amèrica llatina amb les últimes eleccions de Nicaragua, o si parlem per exemple de la Xina o Cuba o inclús Birmània, queda palès que la democràcia ha de ser de qualitat, respectant el pluralisme, denunciant la corrupció, ha de seguir un model de societat i ha de representar els seus individus i queda demostrat que, en tot cas, encara estem pel camí d’aconseguir aquesta fita.

Com poden els individus condicionar la presa de decisions a la Xina o Cuba o entre d’altres països? Aquesta idea planteja el problema de manera evident. En els darrers mesos ens hem trobat amb #OcuppyWallStreet als EEUU o el mateix #15M a Espanya, que no prestigia la democràcia en cap dels seus casos, ja que si sorgeixen malestars i moviments d’aquest tipus, demostra la manca de recursos que els individus troben en el sistema per tal de ser representants de la manera que hauria de ser justa.

És partint d’aquesta base, afegia el senyor Colomines, que la Unió Europea no pot gestionar les democràcies fora dels seus límits quan aquesta mateixa té dèficits democràtics dins la seva organització.

Què s’espera d’un polític? Que digui la veritat. Però cert és que ens hem passat dècades que el polític no podia dir la veritat, ja que la veritat espantava la societat i els mercats. Aquests no estaven preparats per tal d’escoltar-la, però el canvi en la cultura cívica (llegir article Criteris desorientats, “unes altres veus són possibles” CatDem, sobre cultura cívica d‘Almond i Verba), pot provenir dels rols de les fundacions polítiques. Per què? Doncs per que aquestes sempre han restat més a prop de la societat. Han estat aquell fil entre política i societat que han sigut capaces d’assenyalar tendències. Tendències a seguir pels partits polítics.

És per aquest motiu que deia el senyor Colomines i tot fent un resum del que havia explicat durant els seus 15 minuts d’intervenció que creia en la promoció de les democràcies europees i per tant d’una democràcia europea en comú practicada per tots els estats membres des de les fundacions polítiques: l’apropament d’aquestes cap a la societat.

La relació entre Angela Merkel i Nicolás Sarkozy juntament amb les decisions que es prenen a Brussel·les són les que regeixen l’esdevenir d’una Europa cohesionada avui en dia. Però són suficient aquestes per tal de garantir el correcte funcionament d’una democràcia europea?

Marc Guerrero, el moderador de la primera sessió va comentar durant la seva intervenció introductòria dels ponents que és un fet que s’estigui d’acord en haver de preservar la democràcia i el senyor van der Staack defensava també aquesta premissa afegint que el què a vegades és menys important que el com, i que per tant, s’ha de marcar un full de ruta en la promoció de la democràcia i que per tant, s’ha de treballar per tal d’assolir-la de manera permanent.

Després de la intervenció del senyor Colomines, els ponents van poder explicar el funcionament intern de les fundacions a les quals pertanyen i en tot moment les seves activitats a nivell mundial. Parlaven de llibertat, dels drets humans, de la preservació i la importància del treball en comú entre els estats membres. Del paper de les ONG’s i dels partits polítics juvenils dins les fundacions i sobretot per tal de treballar plegats. Però si se’m permet una petita aportació (que no crítica) no puc deixar de dir que vaig trobar a faltar de nou una cosa bàsica: el anomenament de la ciutadania.

La meva intervenció (una pregunta mig formulada en anglès, i amb vergonya per la qualitat dels allà presents), va girar al voltant d’aquesta qüestió, que en definitiva era la que ens ocupava: és realment possible que qualsevol tipus d’actors polítics o mediàtics siguin la clau per la promoció de la democràcia europea, si no es té en compte la part més bàsica i important, el sentiment europeu de la ciutadania?

Fa una setmana, Banda Ampla (programa de debat obert que s’emet els dijous a TV3) va tractar aquesta mateixa temàtica, i moltes de les persones que allà van intervenir, determinaven com a important el sentiment europeu per davant de qualsevol òrgan de govern a nivell europeu.

Els ponents van respondre’m que les fundacions polítiques, així com els partits polítics juvenils prenien part en la conscienciació de la societat però que era obvi que es necessitava de polítics com a clau estratègica. Sincerament, no sé fins a quin punt, uns polítics sense electorat potencial podrien preservar el sentiment europeu, i per tant, una democràcia europea consolidada i plenament activa.

La conclusió d’un seminari d’aquest tipus és ben clara: les fundacions polítiques marquen tendències, això és cert, la qüestió serà si es podrà marcar una tendència a nivell europeu. Llegia al llibre de Montserrat Guibernau La identitat de les nacions, (…) Una cultura compartida afavoreix la creació de vincles de solidaritat entre els membres d’una comunitat donada, perquè els permet reconèixer-se entre ells com a connacionals i imaginar la seva comunitat distinta i diferenciada de les altres. (…) Els individus socialitzats en una cultura particular tendeixen a interioritzar els seus símbols i valors, les seves creences i els seus costums com si formessin part de si mateixos.

Caldrà fomentar la cultura compartida de la que parla Guibernau des de les fundacions polítiques europees si es vol promocionar la democràcia europea, per que alguns podran dir-li Europa, però d’altres algun dia haurien de poder-li dir  casa nostra.

Crónica del poder de la palabra, El Comecocos

Experiencia

El pasado lunes pude visitar el plató del EL COMECOCOS, de la mano de Óscar Cornejo, su director, y hablar con Mercedes Milá, y Albert Rivera, junto con otros ocho bloggeros de la red televisiva y política. Ahí van mis impresiones.

Por los siglos de los siglos

Qué hubiera sido de los antiguos griegos como Platón, Sócrates, Heráclito… sin sus maravillosos pensamientos e ideas que pasaron a sus discípulos como buenos profesores? Qué hubiera sido de los evangélicos sin su Eclesiastés, sin sus Salmos, su Antiguo y Nuevo Testamento para poder dar a conocer la palabra del señor por los siglos de los siglos? Y de aquellos egipcios y romanos que se reunían en el Coliseo para debatir las contribuciones que el pueblo debía hacer al César? Qué hubiera sido de los Terratenientes, Reyes y Reinas que gobernaron tierras, mares y aires sin sus portavoces que colgaban en las plazas reales de sus capitales los comunicados oficiales? Y de nosotros, sin todos aquellos clásicos que hemos devorado en las clases de literatura como Don Quijote, Cien Años de Soledad, La Celestina…? Y sin Shakespeare? Qué hubieran hecho todas aquellas enamoradas de Hamlet y de Su Romeo sin estas maravillosas obras que ahora algunos osan desacreditar como shakespearianas? Por no decir, qué hubiera sido de todos los mediadores en las conquistas americanas descubriendo el nuevo mundo? Y de nuestros líderes mediáticos y políticos? Qué hubiera sido de ellos sin su maravillosa voz y sus increíbles dotes persuasivas para poder acreditarse y legitimarse como los representantes de la sociedad? Qué hubieran hecho ellos sin poder convencer a su electorado que ser de derechas o de izquierdas te eleva o te somete?…

La palabra

El puente entre los hombres y la mente, ha estado y será siempre, la palabra. A través de ésta, se han librado batallas, guerras, destrucciones, se han creado incendios de amor, se ha conquistado, se ha persuadido para ganar dinero, se ha sometido bajo prohibición, se ha querido, se ha odiado… Por muchos que crean que esto es lo que nos diferencia del resto de seres vivos se equivocan. Los animales pueden comunicarse a través de otro tipo de palabras, los sonidos, los gestos.Y aunque recientemente se haya descubierto que hay peces que utilizan herramientas para alimentarse, demostrando así su cuestionable inteligencia, los animales no han movilizado masas, ni han creado empresas, ni tan siquiera podrían descifrar una ecuación de economía, y seguramente se ahogarían en el frenético mar de la Bolsa.

TintaChinaTV

Es des de esta diferencia que TintaChinaTV, da vida a este formato inédito el cual quiere encontrar a la persona que mejor use la palabra de toda España. Siempre se ha escuchado la frase “Duele mas una palabra que una bofetada“. Pasen y vean, el espectáculo comienza.

La televisión lleva en su ADN el espectáculo, decía Marçal Sintes, periodista de EL PERIODICO de CATALUNYA, en un conferencia no hace mucho. Y así se demuestra en EL COMECOCOS.

La esposa del publicista Risto Mejide, Ruth Jiménez, será la encargada de moderar las sesiones. Y esperemos que demuestre que esta presentación se le queda corta en pocos días.

La guerra de la palabra

Utilizando su mayor arma, la palabra, 6 jóvenes al puro estilo Gladiator, con orgullo y nobleza, intentaran día tras día, superarse. A través de la pasión que pondrán en cada minuto de enfrentamiento, seducirán (o no) a un público de más de 600 personas que, de pie en uno de los platós más grandes del mundo (12metros de altura, por una barra de 2.5km de largo para sujetarse, con diversión timbalera) los juzgará y decidirá si son devorados por los leones o si por lo contrario, son elevados  hacia los dioses.  Se ganaran su honor persuadiendo al jurado compuesto por Mercedes Milá (periodista) y Albert Rivera (diputado del Parlament,  C’s). Traicionaran por la ambición, desconfiaran por su ilusión, pero en definitiva, deben convencer a todos, que ellos son los mejores.

Cómo lo harán?

La palabra dotará a los gladiadores de mejor o peor posición dependiendo de cómo afronten las pruebas. Deben persuadir, emocionar, comunicar y explicar. Pero lo mas importante, convencer al jurado y al público, que ellos son los mejores. Diferentes fases con pruebas como las siguientes:

“Ángel o Demonio“, el gladiador iluminado con la luz roja deberá demostrar que el personaje mediático que tiene delante es un autentico maleante. Mientras que la luz blanca, indicará que el gladiador deberá demostrar las maravillosas hazañas de ese mismo sujeto. En 30 segundos deberán superar el argumento de su contrincante, para que el jurado (Mercedes y Albert) les den la mayor puntuación posible.

“La tienda mágica“, de una caja sacaran un objeto que ellos desconocerán y deberán hacer que el jurado quiera comprarlo de manera casi impulsiva, y le den así el mayor número de puntos en las votaciones. Eso si, en tan solo 30 segundos de tiempo. A ver como se las apaña alguno para vender unos calcetines sucios… ¡Y lo más fuerte es que lo consiguen!

“Emocióname“, deben explicar experiencias personales que hagan que a Mercedes y a Albert se les pongan los pelos de punta, la piel de gallina, lloren, griten, en definitiva, que se emocionen. Aunque en esta misma sección, podrán también pedirles que en el marco de su “Último minuto de vida” se despidan de su ser más querido, y ver así hasta que punto su palabra es humana.

El último tramo de programa es el puro “Debate“, entre perdedores y ganadores, para poder carearse todos contra todos y de esta manera, a golpe de palabra destruir a sus oponentes. Lo realmente escalofriante son los gritos y abucheos que el público sin compasión lanza a los valientes gladiadores. No es fácil intentar explicar una opinión o ideología en público, pero si encima la presión del directo, los gritos, y la no aprobación acechan, nuestros gladiadores deberán superar duras pruebas de fuego para alzarse con el título diario o semanal de el “Comecocos”, y con 1.000€ o 6.000€ respectivamente, que no está nada mal, como recompensa. Teneis una cita cada día a las 18.30h en Cuatro, El Comecocos os espera

Curiosidades

La presentadora, Ruth Jiménez, es la esposa del publicista Risto Mejide.

Se han recibido criticas destructivas por parte de la periodista catalana Pilar Rahola hacia la participación del joven diputado del Parlament de Catalunya, Albert Rivera.

El Comecocos alcanza un 4,8% de share en el público de 13 a 24 años y un 4,5% en el público entre 25 y 34 años en su primera semana. En las redes sociales, ha alcanzado incluso el título de Trending Topic Mundial en alguna ocasión, y de TT Español varias tardes del Prime Time televisivo. Veremos hasta donde es capaz de llegar este fenómeno.

Mercedes Milá, la conocida periodista y enamorada defensora de Gran Hermano, solo hará de jurado el primer mes del programa. Es toda una duda quien ocupará su asiento pasado este mes.

Óscar  Cornejo, es el director del programa. Y dota a toda la plantilla de jóvenes profesionales para dar un aire nuevo a la productora “La fábrica de la tele“.

Entre sus concursantes, en la primera semana, alguna gladiadora ha explicado públicamente su tormentoso pasado habiendo sido víctima del maltrato de género. No es una crítica, es simplemente la demostración de la realidad que muchas mujeres españolas viven día tras día en su vida. Esperemos que esta no sea la tónica, y que nos expliquen historias que nos emocionen positivamente.

Cristina y Gonzalo, los mejores concursantes de la primera semana, visitaron el plató de LA NORIA para debatir sobre la continuidad de Alfredo Pérez Rubalcaba al frente del PSOE, y sobre el futuro del Valle de los Caídos, contra personalidades como Mª Antonia Iglesias e Isabel Durán.

Redes Sociales

Podréis seguir vía Twitter la cuenta oficial del programa @soyuncomecocos o decir la vuestra en directo, a través del Hashtag #elcomecocos más el número del programa (ejemplo: hoy era #elcomecocos6) o vía Facebook  El Comecocos

 Aviso para Gladiadores

Seria una pena que este formato se convirtiera en un Sálvame a lo junior. Por este motivo, lanzo un mensaje a todos los concursantes a moderar sus intervenciones, mantener la calma y demostrar que por gritar más no se consigue tener más apoyo del público. Que se puede debatir de temas de actualidad con jóvenes de nuestra sociedad y que no hace falta herir los sentimientos personales de nadie agrediendo verbalmente o cuestionando inteligencias a través de la ordinariez, y el maltrato psicológico de las malas palabras. Los Comecocos podrán utilizar todas las artimañas posibles para convencernos, pero deberán dejar la falta de educación fuera del plató.

De momento, esta primera semana, se ha visto como María o Cristina (concursantes), han conseguido demostrar que con educación y pidiendo por favor, y siempre con una sonrisa, conseguían poner más nervioso a su contrincante que si Belén Esteban lanzara un par de “¿¡VALE?!”… (sin querer ofender a la princesa del pueblo, claro…)

Marçal Sintes i Toni Aira parlen a ESADE sobre “Polítics, premsa i ciutadans”

Àngel Castiñeira, director de la Càtedra Lideratges i Governació Democràtica d’ESADE, en la conferència parlava de quatre tipus de subjectes dins la societat. Els ciutadans: alguns pasius, d’altres actius que prenen part a la vida política un cop cada quatre anys amb allò d’anar a votar (o no). Els polítics: aquells líders que s’encarreguen de representar-nos i escollir per a nosaltres allò del bé comú (o no). Els assessors polítics: estratègues que ajuden a definir els discursos polítics determinant així el missatge que es vol enviar als ciutadans (o no). I per últim, els periodistes: aquells que tan poden informar com controlar (o…SI).

Com si les relacions interpersonals no fóssin complicades ja de per si, la relació entre ciutadans i polítics resta sempre mitjançada i intervinguda per aquells dos altres actors que condicionen aquestes relacions: els assessors polítics i els periodistes. Afegia el senyor Castiñeira que “hem arribat al punt en el qual l’agenda mediàtica resta condicionada per l’agenda política”. Les funcions dels quatre subjectes són clarament diferents però de vegades (i no tan de vegades) es poden trobar certs intrusismes: qui no pot identificar aquell polític que té complexe de periodista? O aquell assessor que mou els fils de la titella a la que aparenment ha d’assessorar i per tant acaba sent més polític ell que el propi assessorat? O inclús qui no coneix aquell periodista que des de la seva columna setmanal al diari pretén dictaminar les lleis del Parlament?

L’intervenció d‘Àngel Castiñeira acabava amb una cita d’Enric Juliana (gran periodista col·laborador de La Vanguardia al qual admiro, però al que encara no tinc el plaer de conèixer): “Aquell home que s’enquadra en una posició que ha d’actuar sota unes línies polítiques, deixa de ser un periodista lliure i objectiu per a passar a ser l’objectiu del marquèting publicitari de campanya electoral”, “un panorama gairebé patètic en el qual el periodista es pot catalogar de soldat”.

Una parella peculiar i amb semblanes òbvies: dos periodistes de cap a peus, professors en diverses universitats, doctors, participen en diversos i diferents mitjans de comunicació (tot i que comparteixen tribuna a El Periódico ), tots dos han publicat recentment un llibre… D’aquesta manera, Àngel Castiñeira presentava els dos ponents de la tarda, Marçal Sintes i Toni Aira, en el marc d’una conferència de la qual ja haureu pogut deduïr la seva temàtica: ”Polítics, premsa i ciutadans: quan tres són multitud”.

Trobar la sala ja va ser tota una odisea, però finalment hi erem (Anna Gumbau, Nico Tomàs, Josep Prat i jo mateixa). Una sala en forma de semicercle. Una pantalla per banda. Els dos ponents i el director de la catèdra reien abans de començar la conferència just davant dels seients. Entre els assistents: diputats de diferent color polític, periodistes, i entre tots ells, quatre marrecs que tot just veiem el món per un forat; estudiants de periodisme i de ciències polítiques que, tot i la nostra curta edat i experiència, ens interessa la relació amor-odi que mantenen aquests subjectes dels que ens parlava el moderador de la conferència.

I allà erem, preparats com alumnes d’E.G.B. en la primera classe del curs amb bolígraf en mà i fulls en blanc disposats a no perdre el fil de les paraules dels mestres.

“No es pot fer filosofia política a la televisió. La televisió porta l’espectacle al seu ADN i no pas les idees abstractes que un polític ha de ser capaç de comunicar. I més enllà de la televisió, el món digital amplia els efectes de la televisió pel que fa a la imatge dels líders polítics i, aquests, inevitablement resten exposats a la crítica per part de tot tipus de periodisme”, Marçal Sintes

*nota de l’autora: (Posiblement per aquest motiu cert partit polític demana a La Noria que retirin els debats polítics de les seves seccions, per què prenen consciència que amb la política no es juga. Si, definitivament serà per això…)

La intervenció del senyor Sintes va ser, entre d’altres coses, un cop de vista enrera en la història tot passant per Anthony Weiner, John B. Thompson, Pierre Bourdie, fins i tot per Bush pare i les seves maneres de tractar la paraula, Iorgos Papandreu (tractat com l’incomprés i el sentenciat per la seva conducta tot i no poder analitzar fins a quin punt és culpable), Carod i Maragall, Jordi Pujol, els debats d’interminables intervencions del 1858 entre Lincoln i Douglas, Rubalcaba i Rajoy, i fins i tot ens va acabar deixant a tots amb un somriure sarcàstic mostrant-nos una discussió en video entre Pilar Rahola i Mª Antonia Iglesias, de la meva estimada Tele5. Val a dir que amb tota aquesta enumeració de noms ja es determina la qualitat de la seva intervenció, però vull deixar-ne constància: una de les coses que més em va agradar de tot allò que va explicar va ser aquesta frase “el poderós que abans vigilava a tots, ara és ell el vigilat per tothom”. Que per cert, em va recordar una mica a George Orwell amb el seu gran hermano, l’ull que tot ho vigila, però a l’inversa.

“La meva és una mirada crítica. Em declaro un defensor de la importància política dels mitjans de comunicació, ja que evidentissimament sense la funció de la política i els mitjans de comunicació no hi ha democràcia, almenys tal i com la coneixem. Però cal ser crítics per a determinar que ens trobem davant no només d’una crisi política sinó també d’una crisi dels mitjans de comunicació.”, Toni Aira

Toni Aira, peculiar allà on va, em va sorprendre molt positivament. Era la seva primera conferència (si, increible! un nom com el seu que es veu tant a RTVE, com a Catalunya Ràdio, com a TV3 com a diverses universitats, a diaris… i no havia fet mai cap conferència! Ep! Cap conferència, a ESADE, és clar…)

La seva intervenció va girar al voltat d’una anàlisi que va cridar l’atenció de tots els assistents. Tenim massa informació dels nostres polítics? Qui determina què està dins i què no? Qui té el poder realment? els actors polítics? els periodistes? els spin doctors? els assessors polítics?

Preguntes típiques d’analista que no empra un determinisme categòric per a parlar de res. És conscient que ell mateix, junt amb tota l’actualitat mediàtica, son els qui tenen la ploma a la mà i la tinta al tinter per a poder acabar escrivint un final o altre a aquesta relació d’amor-odi de la que vam parlar a la conferència. I jo afegiré que, fins i tot els podria donar per a pensar que els que haurien de dir més la seva i tenir en primera instància el vot i la paraula per a decidir què està IN i què està OUT és precisament aquell subjecte del que menys es va parlar en tota la xerrada: LA CIUTADANIA.

Tot una classe mestra de com s’ha de caminar pels pantagonosos camps de la política sigui quina sigui la seva vessant: periodisme, comunicació en general, partits polítics, sindicats, grups de pressió o des del sobre que (possiblement) tan tu com jo acabarem dipositant a la urna aquest proper diumenge.

“No marxaràs al llit sense saber una cosa més”, això diuen alguns, o almenys ens fan creure aquells que, després d’una gran ponència magistral, creuen haver-nos deixat amb la boca (com a mínim) entre oberta. I és clar que no marxarem al llit sense saber una cosa més! La qüestió és, com podem fer que aquesta cosa que aprenem no sigui una lliçó mal apresa o una pérdua de temps.

“We are the change”

Here you will find the official trailer of Bolzano’s days with LiberaMENTE.

(Aquí trobareu el trailer oficial dels dies a Bolzano amb l’organització LiberaMENTE)

The future PRESENT! belongs to the youth

(Si us hi fixeu bé al final hi ha una veueta que diu el següent:)

El futur PRESENT! és dels joves!

 Hope to see all you soon

e-Periódico, innovació de la comunicació

Neix l’e-periódico, innovació de periodisme comunicatiu

QUÈ i COM?  

EL PERIÓDICO fa una passa per davant de la resta i innova les seves bases, ofereix a tots els seus lectors i subscriptors de les edicions en paper que puguin tenir al palmell de la mà la infomació de més actualitat en temps real.

Presentació d'e-Periódico. Font: @saulgordillo

Ahir (7 de novembre de 2011)  uns quants blocaires vam ser convidats juntament amb persones vinculades directament al món periodístic de la mà d’ @Enric_Hernandez i de @saulgordillo a la redacció d’EL PERIÓDICO per la presentació de l‘E-Periódico. Cal dir que no és una nova plataforma digital amb mil videos i mil noves aportacions al periodisme, sinó que és més aviat una plataforma a l’excel·lència de la qüalitat de lectura de sistema d’empaquetatge del contingut informatiu. És a dir, tot aquell ja subscriptor de les edicions en paper diposaran gratuïtament de l’oferta que el diari ens posa a la nostra disposició enviant un correu electrònic a usuariosweb@elperiodico.com tot demanant que activin la seva compte i per a la resta, aquesta magnífica aposta comença amb un preu de sortida ben assequible: tant sols 2.99€/els tres primers mesos. Tot i que per a la secció de Barcelona Ciutat no cal ser subscriptor.

 D’aquesta manera, l‘E-Periódico es converteix en el primer diari digital que informa de manera directa i actualitzada constantment el Time Line de tots els seus lectors.

A PARTIR DE QUAN?

Per tots aquells que són uns malalts de la comunicació, periodistes, lectors, subscriptors, persones vinculades a l’actualitat de tots tipus (internacional, cultura, economia, política…) a partir d’avui (8 de novembre de 2011) tenen una nova opció per a llegir on-line els articles dels redactors d’EL PERIÓDICO de Catalunya a l‘E-PERIÓDICO

QUINES UTILITATS TÉ?

L’E-PERIÓDICO disposa de diverses innovacions: Comentaris en video dels redactors vers les noticies i els articles, videos de les noticies en directe, l’aportació de detalls dins el cos de la notícia i totes les app necessàries per a poder utilitzar-lo tant a Ipad com als smartphones i a PC.

Tots els continguts seran actualitzats en temps real, però ara de moment es podrà disposar de la 1ª edició del diari la nit abans, i de les següents edicions a partir de les 20h del dia corrent, d’aquesta manera podreu estar informats en tot moment des de les RSS que podreu rebre (amb els titulars) les notitcies al vostre correu. A més, aquesta aplicació té molt en compte el feedback per part dels lectors, i està dispossat a intercanviar opinions amb els lectors, disposarà d’un apartat de blocs amb noms com ara Toni Aira, Enric Hernandez, David Espinós, Bernant Gasulla… entre d’altres, per tal de veure a través del seu prisma les opinions d’analistes i articulistes d’opinió més actualitzats.

No cal triar entre el periódico en cat o en cas, ja que la subscripció et permet triar cada dia en quin idioma es vol llegir els articles, i també es poden consultar fins a 7 edicions anteriors a la memòria del diari.

I si es volen compartir els articles a través de les xarxes socials, nomès cal ficar els enllaços corresponents tant a facebook com a twitter o enviar-ho per e-mail i tots els receptors tindran l’oportunitat de llegir l’article en obert (nomès aquell article en concret)

UNA OPORTUNITAT DE CRÈIXER AMB EL PROJECTE:

La veritat és que per a tots aquells que les xarxes socials, les plataformes 2.0 i les novetats tecnològiques són el pa de cada dia, segurament tindran opinions de més innovació. Però n’estic segura que tot l’equip anirà perfeccionant i trobarà les oportunitats ineludibles per a que el projecte vagi pel camí de crèixer a cada moment i innovar més si és possible.

Us deixo un video promocional de l‘e-periódico:

http://www.elperiodico.com/swf/CTVPlayer.swf?assetID=1082147_es_videos&location=embed

La trobada va ser també una bona forma de conèixer el funcionament del diari des de dins, i també per  a poder compartir una taula de debat d’entre els allà presents.

Moltes gràcies per a l’equip d’El Periódico per haver-me convidat com a blocaire i vinculada a les plataformes 2.0, va ser una experiència enriquidora. Us desitjo de tot cor el millor camí per aquest gran i nou projecte.

Per a més info, els següents blocs tenen informació que us pot ajudar o al hashtag #ePeriodico:

• EL PERIÓDICO toca el futur amb l’edició digital (elPeriódico.cat)
• Reunió de blocaires a El Periódico i e-Periódico (Joan Ayats)
• e-Periodico, diari del present (Dídac Boza)
• e-Periódico, el diari multiplataforma que no s’arruga! (Francesc Gelabert Ribas)
• El Periódico fa un pas més en la digitalització (Eduard Martín-Borregon)
• e-Periódico amb blocaires i l’Storify (Saül Gordillo)
• EL PERIÓDICO presenta e-Periódico a un grup de destacats internautes(elPeriódico.cat)